Una renovada III Lliga Catalana es posa en marxa.

Dimecres, 31 d’agost de 1983

El dijous, 1 de setembre de 1983, començava la 3a edició de la Lliga Catalana  que organitzava la Federació Catalana d’Handbol. Des que en Joan Casellas es va fer càrrec de la presidència de la FCH, una de les seves aspiracions principals va ser la de potenciar les competicions catalanes. D’aquí que la Lliga Catalana d’aquell any s’hagués remodelat totalment i se li donés una altra vitalitat.

Era del tot impensable que FC Barcelona i BM Granollers els pogués interessar participar des d’un principi a la competició com havien fet l’any anterior. Per això, la Comissió Tècnica de la FCH va decidir que aquests dos equips de la Divisió d’Honor entressin directament a semifinals. D’aquesta manera s’aconseguien dos objectius importants: donar cabuda als dos millors equips catalans i, per altra part, que no es veiessin involucrats en una competició que no els interessava gens, esportivament parlant.

El funcionament d’aquella edició va constar de dues fases; a la primera, dos grups de quatre equips cadascun, jugaven entre ells pel sistema de lligueta, tots contra tots a dues voltes. A la segona fase, els campions de cada grup, i previ sorteig, s’enfrontaven contra el FC Barcelona i el BM Granollers. D’aquella semifinal, a doble partit, va sortir els finalistes que si res canviava s’havia de jugar el diumenge 2 d’octubre al pavelló poliesportiu de Puig-reig, al Berguedà (Barcelona).

Els representants gironins a la Lliga Catalana van ser dos, la Unió Esportiva Sarrià de la 1a Divisió Nacional i el GEiEG de Girona, de la Divisió d’Honor.

Cal dir que a l’anterior edició el FC Barcelona havia estat el campió de la II Lliga Catalana i en la III també es perfilava com un dels grans favorits.

El calendari dels dos grups de la primera fase va ser el següent:

Grup A

Grup B

Anuncis

El diumenge, partit de “la máxima” a 1a Nacional

Divendres, 24 de setembre de 1976

El següent diumenge s’havia de jugar al Pavelló Municipal d’Esports de Girona (el pavelló de La Devesa) a les 12.30h el partit inaugural de la Temporada 1976/1977 del campionat de lliga de la 1a Divisió Nacional de balonmano. S’hi van enfrontar els dos grans rivals del balonmano provincial: el GEiEG de Girona i el Montserrat de Sarrià de Ter.

El pronòstic abans del partit era totalment incert. A la temporada anterior, tots dos partits havien acabat amb una igualada a 11 gols. Els més experts auguraven que no es tornaria a repetir. La veritat era que l’encontre havia de resultar molt atractiu i que el pavelló presentaria un aspecte magnífic amb aficionats d’ambdós equips animant fins a l’impossible les formacions respectives.

Per conèixer amb més detall el moment que vivien els equips, el periodista Jordi Xargayó parlava amb l’entrenador del Montserrat, Emili Rodríguez.

emili-rodriguez
Emili Rodríguez, entrenador del GDNS de Montserrat

Com es troba el GD Montserrat de cara a l’inici de lliga?

Pel que fa a preparació anem endarrerits, necessitarem varies jornades per estar a to.

A què es deguda aquesta poca preparació?

Vam començar els entrenaments a principis de mes i alguns jugadors no s’han pogut incorporar fins a mitjans. A més, jo vaig estar alguns dies fora, ja que vaig assistir a uns cursets a Madrid. També, com que tenim la pista descoberta, alguns entrenaments s’han hagut de suspendre per culpa de la pluja.

Quines noves incorporacions heu fet?

De moment són segurs un lateral dret, Jordi Brugué i un porter, Joan Sala. Esperem poder fitxar dos o tres jugadors més.

Esteu disposats a superar l’excel·lent paper que vau fer la temporada passada?

Seria ideal, però hem de ser realistes. Si hi ha possibilitats, ens conformem amb mantenir la categoria i, si podem ocupar un lloc d’honor, millor.

El diumenge, partit de “la màxima”…

Tots els partits de rivalitat porten ambient. En principi, sembla que el GEiEG ha fet una preparació molt ordenada. Al torneig internacional vaig poder veure que lluitaven fort i que estaven conjuntats. A l’hora del resultat, espero guanyar. Farem tot el possible perquè sigui així.

Quin és el teu favorit?

Sempre és el meu equip encara que, repeteixo, hem de ser realistes. Ells porten més avantatge pel que fa a treball que potser els hi pot donar bons resultats. Tant de bo no sigui així.

Us beneficia jugar el primer partit al camp del GEiEG?

Sembla que és un avantatge jugar el primer partit a camp foraster. La pèrdua de punts no és tan transcendental com un cop iniciada la competició. A més, si guanyéssim els dos punts, suposaria una gran injecció de moral per a l’equip.

Dóna’ns un pronòstic.

No se’n pot donar cap. A mi m’agradaria, a part que fos un partit sense lesionats i exclusions, guanyar, deixant a part si estem més o menys malament. Hi ha molts factors i sempre pot sorgir alguna sorpresa.

Aquesta era l’opinió del màxim responsable del GDNS Montserrat. S’esperava que els equips deixessin al vestuari antigues rancúnies i sortissin a la pista per oferir un gran espectacle esportiu.

Monserrat-Malgrat al torneig “Festa Major de Sarrià de Ter”

Dissabte, 11 de setembre de 1976

Amb motiu de la Festa Major de Sarrià de Ter i organitzat pel GDNS Montserrat es van celebrar el dissabte, 11 de setembre de 1976, dos partits de balonmano en els qual es van enfrontar primerament, els juvenils del CB Malgrat contra els del Montserrat. A continuació van ser els equips sèniors d’ambdues entitats els qui disputessin sengles trofeus cedits per l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

La jornada balonmanística per raons d’ordre tècnic es va celebrar a les instal·lacions de l’ADC de Sarrià de Dalt, que van ser cedides desinteressadament per a l’ocasió.

“Ja estem a 1a Divisió Nacional” (Emili Rodríguez)

Diumenge, 28 de setembre de 1975

No hi havia dubte que una de les persones que més havia treballat, i encara ho seguia fent, a Sarrià de Ter en pro del balonmano era l’Emili Rodríguez, un home entregat de ple a aquesta disciplina esportiva i que el diumenge havia trucat a la premsa gironina il·lusionat, i per descomptat, satisfet des de l’Aeroport de Madrid-Barajas per donar aquesta notícia:

Emili-Rodríguez-1975“Ja estem a 1a Divisió! Hem guanyat a l’Avante de Cádiz!

L’afonia de l’Emili es deixava traslluir a través del fil telefònic.

Sí, estic afònic però és igual. S’ha aconseguit l’objectiu i tot el treball realitzat el dono per ben fet. Al cap i a la fi, el Montserrat ha aconseguit el que anhelava: l’ascens.

Pel resultat es dedueix que l’últim partit ha estat més fàcil del que en principi es podia esperar…

L’equip ha funcionat a la perfecció i no hi ha hagut cap problema. En tot moment hem dominat l’Avante, molt aviat el marcador reflectia el resultat de 8 a 1. A partir de llavors tot ha estat bufar i fer ampolles.

El resultat de la primera part?

13 a 5 favorable al Montserrat. AL segon temps el parcial ha estat de 9 a 7.

Digue’m l’alineació presentada pel Montserrat i els gols.

Espígol i Teixidor com a porters. Jugadors de pista: Casadevall(2), Busquets(6), Mitjà(4), Peix(4), Fornells, Rodríguez I, Rodríguez II, Ginesta, Clotas(1) i Duran(5).

Clara victòria contra l’Avante i una mica més problemàtica davant el Valladolid. Per què?

El primer dia vam estar molt nerviosos i ens van marcar massa gols. Avui (el diumenge) la defensa ha funcionat moltíssim millor i d’aquí el resultat aconseguit.

I ara, què?

A preparar-nos intensament al llarg d’aquesta setmana per viatjar el proper diumenge a Alacant, allà ens espera el Crevillent d’Alacant.

Molt precipitat tot, no?

Efectivament, així és. Però, què hi farem! De moment el que importa és que s’ha pujat. Ara és qüestió de treballar a fons perquè en finalitzar la competició podem mantenir la nova categoria.

En finalitzar l’entrevista el periodista Narcís Planas desitjava a l’Emili Rodríguez i a la resta d’expedicionaris un feliç retorn, a la vegada que felicitava el Grup Deportiu Nostra Senyora de Montserrat per haver aconseguit l’ascens a la 1a Divisió Nacional.

 

El GDNS de Montserrat puja a 1a Divisió Nacional.

Diumenge, 28 de setembre de 1975

El divendres va començar a Madrid el triangular decisiu per aconseguir l’ascens a 1a Divisió Nacional. Van participar en aquella competició el Marali-Kelvinator de Valladolid, l’Avante de Cádiz i el Montserrat de Sarrià de Ter. El sorteig dels partits es va realitzar a les oficines de la Federació Espanyola de Balonmano a les 18h de la tarda del mateix divendres. Els horaris dels enfrontaments ja estaven establerts: serien el divendres a les 20h, el dissabte a les 18.30h i el diumenge a les 11h, tots a la pista de l’INEF de Madrid.

La sort es posava de costat dels sarrianencs, que no iniciaven el torneig fins dissabte. El primer partit va enfrontar els gaditans i els val·lisoletans. Emoció a dojo durant el partit inaugural del torneig. El triomf per la mínima de l’Avant (22-21) col·locava els gaditans amb possibilitats d’accedir al primer lloc i, en conseqüència, a l’ascens.

A la segona jornada, que es disputava el dissabte a les 18.30h, els sarrianencs es veien les cares amb el Marali-Kelvinator de Valladolid que el dia anterior havia perdut per la mínima amb l’Avante de Cádiz. El resultat va caure del costat dels blau-i-blancs (25 a 21), que amb un bon partit derrotaven els de Valladolid, equip que quedava totalment descartat. En derrotar per 4 gols de diferència els val·lisoletans, el Montserrat amb un empat davant el representant de Cádiz, era nou equip de la 1a Divisió Nacional.

El diumenge, 28 de setembre de 1975 a les 11h del matí, no va haver-hi suspens en l’encontre. Els sarrianencs van guanyar i convèncer. Va ser clar el seu domini i totalment merescuda la victòria que van aconseguir sobre l’Avante de Cádiz i que els va col·locar a la categoria nacional.

Alienació-partit-MontserratResultats-Triangular-MadridClassificació-Triangular-Ma

Després d’una espera de 15 dies, va arribar la confirmació definitiva; el Montserrat, que en un principi es deia que havia de pujar de categoria automàticament, va guanyar-se un lloc a la 1a Divisió Nacional a la pista de joc. Doblement meritòria va ser la trajectòria de l’equip sarrianenc que retornava a una categoria que havia perdut feia uns anys.

De pressa i corrent van haver de fer les maletes els blau-i-blancs. Amb 72 hores d’antelació se’ls va avisar que havien de disputar el triangular en qüestió. Van acudir-hi i a les instal·lacions esportives de l’INEF de Madrid van demostrar la seva condició d’equip potent que va jugar amb il·lusió i que va lluitar per aconseguir un objectiu: l’ascens.

El Montserrat es desplaça a Madrid per intervenir en el triangular d’ascens a 1a Nacional.

Divendres, 26 setembre de 1975

El divendres començava a Madrid el triangular havia de servir per aconseguir una plaça per a la 1a Divisió Nacional. En aquell torneig intervenien el Marali-Kelvinator de Valladolid, l’Avante de Cádiz i el GDNS Montserrat de Sarrià de Ter.

El dia abans, el periodista de la premsa gironina (Los Sítios de Gerona), Narcís Planas, es posava en contacte amb l’entrenador de l’equip blau-i-blanc, Emili Rodríguez, que en primer lloc confirmava  la presència  de l’actual campió provincial de Girona a Madrid.

Emili-Rodríguez-1975
Emili Rodríguez

El Club ha acordat que estiguem presents en el triangular de Madrid. Fa molt temps que esperem l’oportunitat de pujar de categoria i no és qüestió de deixar passar l’ocasió encara que, amb honor a la veritat, he de manifestar que la decisió federativa ha arribat tardanament. Tingues present que en poc menys de 72 hores s’ha de programar un viatge a Madrid.

En què viatjareu?

No està decidit, però possiblement ho farem amb avió.

Quan?

El divendres al matí.

Podràs comptar amb tots els jugadors?

Abans de tot cal explicar que al triangular només poden actuar els jugadors de la passada temporada. S’estan realitzant les gestions necessàries  perquè siguin a Madrid tots els nois. Serà difícil, ja que tots som amateurs i no es poden deixar la feina o els estudis alegrement.

Hi ha alguns expedicionaris que ja són segurs, no?

Sí. En Martí Teixidor, en Ramon Clotas, en Josep M Rodríguez, en Jaume Casadevall, en Josep Mitjà, en Xavier Sànchez, en Francesc Ginesta i en Pau Fornells. Estem pendents d’en Miquel Espígol, en Pepe Sala, en Santi Busquets i l’Esteve Esparraguera; s’ha de treballar a marxes forçades.

Quines possibilitats té el Montserrat en aquest triangular?

Les mateixes que els altres equips. Tingues present que ells es deuen haver trobat amb els mateixos problemes que nosaltres. Potser com que Valladolid està més a prop de Madrid, aquests no han de salvar tants obstacles. Ara bé, el que és inqüestionable és que el resultat del triangular semblarà més una loteria que una competició balonmanística.

Estàs en contra d’aquesta improvisació?

Els clubs hem d’acatar els dictàmens federatius. Ara bé, és inqüestionable que tot s’ha muntat improvisadament. És una llàstima.

Coneixes els equips que oposaran les seves forces al Montserrat?

Mai ens hem enfrontat a l’Avantede Cádiz ni al Marali-Kelvinator de Valladolid. Són per a mi una incògnita.

Què passaria si no es desplacessin?

Jo crec que es desplaçaran a Madrid. De totes maneres suposo que igual que a nosaltres la celebració del triangular els haurà agafat per sorpresa.

Tot i els molts problemes que ha de salvar, el Montserrat anirà a Madrid. Això demostra clarament que, al Club, li interessa decididament l’ascens.

Així és. Fa 3 anys que estem batallant per aconseguir la 1a divisió Nacional. Esperem aconseguir l’ascens al triangular programat per aquest cap de setmana.

Quin ambient es respira a la plantilla?

Tots els jugadors estan molt animats i disposats a lluitar el màxim per ocupar un lloc, la pròxima temporada, a la 1a Divisió Nacional. La totalitat dels components de l’equip s’ha compromès a fer el que estigui a les seves mans per poder viatjar divendres a Madrid.

Així parlava Emili Rodríguez, entrenador del Grup Deportiu Nostra Senyora de Montserrat, equip que es desplaçava a Madrid per intervenir en el decisiu triangular amb vista a l’ascens a la 1a Divisió Nacional, competició que s’iniciava el 5 d’octubre de 1975. Major improvisació federativa, impossible.

El Montserrat no podrà pujar directament a 1a Divisió Nacional.

Dimecres, 24 de setembre de 1975

Semblava (que ja era hora!) que el dilluns 22 de setembre el Comitè de Competició de la Federació Espanyola de Balonmano havia de decidir quin equip substituiria el Bofarull de Madrid a la 1a Divisió Nacional. De totes maneres, havien arribat rumors que el Crevillent d’Alacant havia presentat la seva renúncia a la Federació Espanyola. En contrapartida, un equip val·lisoletà i un altre de Cádiz, a més del Montserrat, havien manifestat els seus desitjos d’ocupar les vacants que es produïssin a la 1a Nacional. S’esperava que els dilluns es pronunciessin de manera definitiva els directius de la Federació Espanyola de Balonmano. Era poc probable que s’hagués d’esperar el dia 6, ja que la competició començava el 5.

Ja hi havia solució! Bé, solució a mitges. La Federació Espanyola de Balonmano per decidir quin equip substituiria el Bofarull de Madrid a la 1a Divisió Nacional havia organitzat un triangular que es disputaria el cap de setmana següent a les instal·lacions esportives de l’INEF de Madrid. En poc més de 72 hores tots 3 equips havien d’organitzar el desplaçament a Madrid, preparar l’equip i ultimar tots els detalls per intervenir en un triangular summament decisiu. Evidentment, la Federació Espanyola “s’havia passat” ja que no es podia improvisar d’aquella manera, era intolerable. Ja feia molts dies que l’organisme federatiu sabia que el Bofarull de Madrid era baixa. Per què havien decidit seguir justament aquella fórmula per substituir-lo? A més, l’equip que guanyés el triangular (això si els interessats decidien desplaçar-s’hi) en 8 dies havia de fer front a la 1a jornada de la competició. Més improvisat, impossible. El que era realment curiós del cas era que no s’havia treballat abans perquè tots els federatius amb autoritat per decidir s’havien traslladat a Alger amb l’objectiu de presenciar en directe els Jocs del Mediterrani.

Dimarts a la tarda el president de la Federació de Girona de Balonmano, el sr. Joan Casellas i Xirgú, que durant aquells dies havia mantingut un contacte permanent amb la Federació Espanyola de Balonmano per conèixer la decisió va comunicar al GDNS Montserrat el dictamen federatiu.

Pel que semblava, a més del Montserrat havien demanat ocupar la plaça del Bofarull de Madrid uns altres 2 equips: El Maralí-Kelvinator de Valladolid i l’Avante de Cádiz. Aquests 3 equips eren els qui havien de disputar el triangular que començava el divendres 26 de setembre a les 20h al pavelló de l’INEF de Madrid, havent procedit amb anterioritat al sorteig dels partits.

Molts problemes va haver de resoldre l’equip de Sarrià de Ter per poder presentar a Madrid una formació potent. Cal no oblidar que diversos dels seus components estaven complint el servei militar i molts altres estaven treballant. Podrien deixar les seves obligacions particulars i desplaçar-se el divendres a la capital d’Espanya?

Un altre problema al qual hauria de fer front el Montserrat, si pujava de categoria, era el que feia referència al terreny de joc. Era obligatori disputar els partits de categoria nacional en un recinte cobert. Com que el pavelló Municipal estava ocupat pel GEiEG i el CREFF de Girona, els directius del club blau-i-blanc estaven fent gestions per jugar a la pista de la Piscina de Girona. L’entrenador del Montserrat, Emili Rodríguez, confirmava que es tenien les autoritzacions necessàries per poder jugar en aquell recinte. Així doncs, si el Montserrat de Sarrià de Ter aconseguia l’ascens el següent cap de setmana a Madrid, en principi jugaria els seus partits del Campionat a la pista coberta de la Piscina de Girona.