El cas Peix (II)

Dimecres, 1 d’octubre de 1975

Màrius Peix polaritzava l’atenció dels aficionats. Es tractava d’un jugador format al GDNS Montserrat i que havia expressat el seu desig de jugar, aquell any, amb el GEiEG de Girona però perquè fos factible era necessari que el club de Sarrià de Ter li concedís la baixa. Peix, que des de feia diverses setmanes entrenava a les ordres d’Arné i fins i tot havia jugat un partit amistós amb els “grupistes” contra el FC Barcelona, el cap de setmana anterior havia estat a Madrid defensant els colors del Montserrat ja que els blau-i-blancs només podien alinear a la capital d’Espanya jugadors que haguessin participat l’anterior temporada amb el campió provincial (des del diumenge) nou 1a Divisió Nacional.

Abans del partit amistós entre grupistes i blaugranes, el periodista Narcís Planas parlava amb Màrius Peix qui, analitzant la situació, deia:

Màrius PeixJo vaig donar la meva paraula al GEiEG i la compliré.

Però, no tens al teu poder la baixa?

Sí, ja ho sé. Espero que tractant-se d’un esport completament “amateur” el Montserrat me la concedeixi.

Així doncs, decidit a jugar amb el GEiEG?

Si la documentació que necessito pot completar-se, estic ansiós per defensar els colors del GEiEG. Confio que la situació s’arregli. La meva major esperança és saber que sóc un esportista “amateur”. Crec que els qui ens dediquem a l’esport de manera totalment desinteressada hem de tenir la potestat de jugar al club que vulguem; almenys aquesta és la meva opinió.

Màrius Peix, una de les grans promeses del balonmano provincial, va manifestar el seu punt de vista El periodista Narcís Planas creia que era una autèntica llàstima que el jugador hagués de passar un any a la grada i desitjava i confiava que el Montserrat i el GEiEG arribessin a un acord amistós i que, ja fos en un equip o en l’altre, Màrius Peix pogués defensar el balonmano provincial a la Lliga de 1a Divisió Nacional.

Anuncis

“Ja estem a 1a Divisió Nacional” (Emili Rodríguez)

Diumenge, 28 de setembre de 1975

No hi havia dubte que una de les persones que més havia treballat, i encara ho seguia fent, a Sarrià de Ter en pro del balonmano era l’Emili Rodríguez, un home entregat de ple a aquesta disciplina esportiva i que el diumenge havia trucat a la premsa gironina il·lusionat, i per descomptat, satisfet des de l’Aeroport de Madrid-Barajas per donar aquesta notícia:

Emili-Rodríguez-1975“Ja estem a 1a Divisió! Hem guanyat a l’Avante de Cádiz!

L’afonia de l’Emili es deixava traslluir a través del fil telefònic.

Sí, estic afònic però és igual. S’ha aconseguit l’objectiu i tot el treball realitzat el dono per ben fet. Al cap i a la fi, el Montserrat ha aconseguit el que anhelava: l’ascens.

Pel resultat es dedueix que l’últim partit ha estat més fàcil del que en principi es podia esperar…

L’equip ha funcionat a la perfecció i no hi ha hagut cap problema. En tot moment hem dominat l’Avante, molt aviat el marcador reflectia el resultat de 8 a 1. A partir de llavors tot ha estat bufar i fer ampolles.

El resultat de la primera part?

13 a 5 favorable al Montserrat. AL segon temps el parcial ha estat de 9 a 7.

Digue’m l’alineació presentada pel Montserrat i els gols.

Espígol i Teixidor com a porters. Jugadors de pista: Casadevall(2), Busquets(6), Mitjà(4), Peix(4), Fornells, Rodríguez I, Rodríguez II, Ginesta, Clotas(1) i Duran(5).

Clara victòria contra l’Avante i una mica més problemàtica davant el Valladolid. Per què?

El primer dia vam estar molt nerviosos i ens van marcar massa gols. Avui (el diumenge) la defensa ha funcionat moltíssim millor i d’aquí el resultat aconseguit.

I ara, què?

A preparar-nos intensament al llarg d’aquesta setmana per viatjar el proper diumenge a Alacant, allà ens espera el Crevillent d’Alacant.

Molt precipitat tot, no?

Efectivament, així és. Però, què hi farem! De moment el que importa és que s’ha pujat. Ara és qüestió de treballar a fons perquè en finalitzar la competició podem mantenir la nova categoria.

En finalitzar l’entrevista el periodista Narcís Planas desitjava a l’Emili Rodríguez i a la resta d’expedicionaris un feliç retorn, a la vegada que felicitava el Grup Deportiu Nostra Senyora de Montserrat per haver aconseguit l’ascens a la 1a Divisió Nacional.

 

El GDNS de Montserrat puja a 1a Divisió Nacional.

Diumenge, 28 de setembre de 1975

El divendres va començar a Madrid el triangular decisiu per aconseguir l’ascens a 1a Divisió Nacional. Van participar en aquella competició el Marali-Kelvinator de Valladolid, l’Avante de Cádiz i el Montserrat de Sarrià de Ter. El sorteig dels partits es va realitzar a les oficines de la Federació Espanyola de Balonmano a les 18h de la tarda del mateix divendres. Els horaris dels enfrontaments ja estaven establerts: serien el divendres a les 20h, el dissabte a les 18.30h i el diumenge a les 11h, tots a la pista de l’INEF de Madrid.

La sort es posava de costat dels sarrianencs, que no iniciaven el torneig fins dissabte. El primer partit va enfrontar els gaditans i els val·lisoletans. Emoció a dojo durant el partit inaugural del torneig. El triomf per la mínima de l’Avant (22-21) col·locava els gaditans amb possibilitats d’accedir al primer lloc i, en conseqüència, a l’ascens.

A la segona jornada, que es disputava el dissabte a les 18.30h, els sarrianencs es veien les cares amb el Marali-Kelvinator de Valladolid que el dia anterior havia perdut per la mínima amb l’Avante de Cádiz. El resultat va caure del costat dels blau-i-blancs (25 a 21), que amb un bon partit derrotaven els de Valladolid, equip que quedava totalment descartat. En derrotar per 4 gols de diferència els val·lisoletans, el Montserrat amb un empat davant el representant de Cádiz, era nou equip de la 1a Divisió Nacional.

El diumenge, 28 de setembre de 1975 a les 11h del matí, no va haver-hi suspens en l’encontre. Els sarrianencs van guanyar i convèncer. Va ser clar el seu domini i totalment merescuda la victòria que van aconseguir sobre l’Avante de Cádiz i que els va col·locar a la categoria nacional.

Alienació-partit-MontserratResultats-Triangular-MadridClassificació-Triangular-Ma

Després d’una espera de 15 dies, va arribar la confirmació definitiva; el Montserrat, que en un principi es deia que havia de pujar de categoria automàticament, va guanyar-se un lloc a la 1a Divisió Nacional a la pista de joc. Doblement meritòria va ser la trajectòria de l’equip sarrianenc que retornava a una categoria que havia perdut feia uns anys.

De pressa i corrent van haver de fer les maletes els blau-i-blancs. Amb 72 hores d’antelació se’ls va avisar que havien de disputar el triangular en qüestió. Van acudir-hi i a les instal·lacions esportives de l’INEF de Madrid van demostrar la seva condició d’equip potent que va jugar amb il·lusió i que va lluitar per aconseguir un objectiu: l’ascens.

Millores a la pista del GDNS Montserrat

Diumenge, 14 de setembre de 1975

El Grup Deportiu Nostra Senyora de Montserrat de Sarrià de Ter efectuava una sèrie d’importants millores a la seva pista. A partir d’aquell moment l’equip blau-i-blanc va disposar d’un terreny de joc amb unes mesures reglamentàries de 40×20 metres. Així mateix, va dotar de la instal·lació d’un nou equip d’il·luminació lateral que facilitava la celebració de confrontacions nocturnes. Pel club era una important notícia ja que l’equip sarrianenc no hauria de tenir problemes per poder intervenir en competicions de tipus nacional. Cal recordar que a l’última fase d’ascens a 1a Divisió Nacional, els blau-i-blanc van haver de jugar diversos partits lluny del seu terreny de joc a causa de les mesures de la pista.

Durant els dies de la Festa Major de Sarrià de Ter del 1975, el Montserrat va estrenar pista amb les dimensions reglamentàries. Les dificultats per poder seguir jugant en el terreny de joc propi havien començat feia uns anys quan es va prohibir poder disputar els partits de la fase d’ascens a 1a Divisió Nacional. No hi havia més remei que enfrontar el problema i donar-hi la solució del moment.

Va ser aquesta obra, juntament amb la de la nova il·luminació, dos esforços que pregonaven l’interès per resoldre els problemes que existien i els que esperaven torn; que es va anar solucionant segons necessitats i possibilitats.

Pel que feia a la temporada esportiva s’havia desenvolupat, fins i  tot, de manera semblant a l’anterior inclús la fase final. Quedava per davant un any més d’espera per aconseguir l’ascens que havia de reforçar la idea de que es podia, com  el qui més, aconseguir-ho.

També es tenia gran confiança i alegria en el futur que presentaven els equips menors del Montserrat, ja que havien recollit a la seva primera temporada (el Trofeu Ensesa) que es concedia a l’entitat que jugant en totes les categories arribés, en la suma, a la millor classificació global. Aquestes dades eren un breu reflex de l’activitat del Montserrat en pro de la població.

El GDNS Montserrat amb un peu i mig a la 1a Divisió Nacional

Dimecres, 10 de setembre de 1975

El diumenge 18 de maig, el Grup Deportiu Nostra Senyora de Montserrat s’havia acomiadat de la Fase d’Ascens a 1a Divisió Nacional amb una victòria. Els blau-i-blancs s’imposaven en el darrer partit a Alacant contra el Betis Florida, amb el qual s’havia classificat a la 2a posició del seu grup i havia estat superat tan sols pel SEAT de Barcelona. Els 2 últims anys s’havia imposat a representants barcelonins i d’altres províncies. Aquella vegada no va poder ser, i això havia estat conseqüència del “mal dia” que havia tingut la formació sarrianenca en la setmana anterior. De totes maneres, també van ser significatives les baixes que va tenir el Montserrat, circumstància que va fer minvar de forma ostensible el seu rendiment habitual.

A principis de juny el GDNS Montserrat presentava un recurs a la Federació Espanyola de Balonmano per haver designat el Claretianos (2n classificat del II Grup de 2a Divisió Nacional) per disputar la promoció d’ascens contra el CD Egia, ja que el JD Arrate (subcampió de 2a Divisió) no podia aspirar a l’ascens perquè comptava amb un equip a 1a.

El campió provincial de Girona es queixava que el Claretianos s’havia classificat 2n de grup, igual que el Montserrat que ho havia fet per darrere del SEAT. Doncs bé, els blau-i-blancs opinaven que tant dret tenien ells de jugar la promoció com el Claretianos i com els altres dos equips que havien obtingut la 2a posició en els altres grups de la penúltima fase de sector de 2a Divisió Nacional.

S’entenia que si l’Arrate no podia ascendir perquè tenia un equip a 1a Divisió havia d’abstenir-se de jugar la Fase Final a fi d’evitar complicacions. Si ho havia fet i havia guanyat, llavors la seva plaça no havia de ser automàticament per al 2n classificat del seu grup. Es creia que els quatre 2ns havien de disputar una competició entre ells per designar qui tenia dret a enfrontar-se a l’Egia. Era el que semblava més just encara que, pel que semblava, la Federació Espanyola opinava el contrari.

S’havia d’esperar si el recurs presentat pel Montserrat aconseguia o no els efectes desitjats.

A primers de setembre a Sarrià de Ter arribava la notícia que el Montserrat tenia moltíssimes possibilitats de jugar a la 1a Divisió Nacional. Resultava que s’havia retirat el Bofarull de Madrid i la Federació Espanyola s’havia dirigit a la Federació de Girona per saber si, els sarrianencs, els interessava cobrir la plaça. L’organisme que presidia el Sr. Joan Casellas va passar la comunicació al club de Sarrià de Ter, que va contestar afirmativament. Tot estava pendent del que digués el Comitè de Competició de la Federació Espanyola que molt probablement es coneixeria al cap de pocs dies.

S’ignorava però on havia de jugar l’equip blau-i-blanc, perquè era obligatori fer-ho en pista coberta, encara que la resposta afirmativa feia suposar lògicament que ja havien pensat en aquesta circumstància.

En resum, el balonmano provincial podia tornar a tenir dos equips a la 1a Divisió Nacional

El GDNS Montserrat davant la nova temporada 1974/1975.

Dissabte, 24 d’agost de 1974.

Novament, després del parèntesi estiuenc, es reprenia l’activitat a la pista poliesportiva de Sarrià de Ter.

Seguien en l’equip sènior els mateixos homes que van integrar aquesta formació la temporada anterior i que van aconseguir sense oposició el títol provincial jugant, per consegüent, la Fase d’Ascens a la 1a Divisió Nacional encara que sense fruits positius. Les altes que es produïssin, conforme venia siguent norma del club, provindrien dels juvenils i del Sater sènior, equip filial del Montserrat. La preparació aniria a càrrec d’Emili Rodríguez qui al finalitzar la fase preparatòria donaria a conèixer la composició de la plantilla del 1r equip.

La novetat, pel que al quadre tècnic es refereix, era Andreu Dalmau que, després d’una positiva campanya amb els juvenils de Sarrià de Dalt havia fitxat pel Montserrat substituint Félix Castellanos qui per motius professionals no podia seguir preparant els joves encara que continuaria com assessor tècnic de l’entitat blau-i-blanca.

També els components dels equips infantils, alevins i benjamins reprenien l’activitat anant als entrenaments dels dissabtes a la tarda.

Faltava ultimar el nom de l’entrenador que dirigiria els destins tècnics del Sater, filial del Montserrat i que competia en el campionat provincial de sèniors.

Amb l’objectiu d’enllestir la posada a punt de l’equip sènior s’havien programat vàries confrontacions amistoses amb el BM Gavà, flamant Divisió d’Honor. El primer partit es jugaria a Gavà el 31 d’agost i el segon a Sarrià de Ter el 8 de setembre, per la Festa Major. Competirien també com a preliminar, els juvenils d’ambdós equips.

A les portes de l’ascens.

Diumenge, 8 de setembre de 1974.

Per segon any consecutiu l’equip sènior del Montserrat es quedava a les portes de l’ascens a 1a Divisió Nacional. Quan s’havia passat el més difícil en teoria, la Fase de Sector amb equips barcelonins, es perdia tot en un partit de la Fase Final, contra l’equip de Cádiz i per 1 gol de diferència que deixava els sarrianencs en la mateixa categoria.

Malgrat la desil·lusió que tal resultat va proporcionar, no hi va haver desmoralització en l’equip sinó un ferm propòsit de tornar-ho a intentar de nou.

Sospesada fredament la campanya realitzada es veia que havia estat superior en assoliments que l’anterior:

  • Es participava en 2 tornejos internacionals a Toulouse i Tarbes (França) amb saldo negatiu, ambdós, en l’àmbit esportiu, però molt profitosos quant a ensenyaments tècnics.
  • Diferents partits amistosos amb equips barcelonins amb signe positiu.
  • S’acabava el Campionat de Lliga Provincial imbatuts després de 22 partits.
  • A la Fase de Sector de 2a Divisió (grup català-llevantí) s’aconseguia quedar campió perdent només 1 sol partit contra el SEAT, a Barcelona.

Es demostrava que s’havia treballat amb il·lusió per obtenir aquests resultats.

El 20 d’agost els components de l’equip sènior començaven la preparació i posada a punt per la temporada que s’apropava. Com sempre, estaria carregada de dificultats, cada cop més, però disposats per afrontar-la amb totes les forces. Al final es podria jutjar segons els mèrits o fracassos que aportessin.

Pel que fa a l’equip juvenil, davant la impossibilitat de Fèlix Castellanos, es tenia aparaulat un tècnic que aviat iniciaria la preparació. En breu es fixaria l’inici de les sessions.

El Sater juvenil havia de sortir de nois que volguessin iniciar-se en el balonmano amb un mínim de 14 anys.

No estava decidida encara la formació d’un equip Sater sènior. Es tenien mals precedents d’anys anteriors, perquè en començaven molts i n’acabaven la temporada amb penes i treballs. Fallaven en els entrenaments, descomptant-ne una minoria, i posaven escàs interès en el seu afany competitiu. Ja es veuria amb qui es podria comptar, les il·lusions que tindrien i les ganes de participar, llavors es decidiria.

Es continuaria jugant en la mateixa pista, la qual semblava que imminentment s’ampliaria a 20×40. A més, jugadors i directius aspiraven a disposar de la cobertura del recinte ja que podia aportar molt.

L’organització de la Festa Major pels mateixos jugadors i directius, era un altre trumfo  que es realitzava en funció directa en les pròpies instal·lacions.

Aquestes activitats i altres en pro de l’esport, tindrien un bon final si comptaven amb el suport dels jugadors i simpatitzants, i amb l’afany d’aconseguir-ho es tractava de treballar i esforçar-se un any més.